Eileen Truax és la professora de Mètode Periodísic dins de l’assignatura Mirada i Mètode. És llicenciada en Comunicació Social per la Universitat Autònoma Metropolitana (UAM, Mèxic), on també va cursar el màster en Comunicació i Política (Medalla al Mèrit Universitari).  El seu treball s’ha publicat en mitjans dels Estats Units, Amèrica Llatina i Espanya. Ha cobert quatre eleccions presidencials als Estats Units i ha publicat tres llibres. Actualment cursa el programa de Doctorat en Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB, amb una investigació sobre la representació mediàtica de joves immigrants a Espanya. Aquí trobeu el seu perfil. 

Em defineixo com una dona, mexicana, migrant, periodista i professora. No crec que una persona pugui canviar el món, però sí que crec que cadascú pot aportar alguna cosa perquè els col·lectius construeixin el canvi.

La meva ocupació preferida es divideix en dues: fer reporteig en camp i donar classes. Quan tinc l’oportunitat de combinar totes dues, sento que aflora el millor de mi.

Al màster, les meves classes són una invitació a que els alumnes “desvesteixin” els textos que els sacsegen, que els commouen, per identificar la informació periodística que els dona fonament, els elements que donen forma a aquesta informació i els recursos narratius que ajuden a que els lectors se sentin interpel·lats per la història.

El que més m’agrada de el Màster és la diversitat epistemològica que brinden professors i alumnes procedents de diferents orígens i disciplines. Cada classe és una oportunitat per a tots d’aprendre alguna cosa inesperada.

El meu autor o autors de referència són Gabriel García Márquez, tant en la seva obra literària com en la periodística; Joan Didion i aquesta forma de veure el món amb tots els sentits, i transmetre-ho de la mateixa manera; Joyce Carol Oates, des del meu punt de vista la millor prosista viva; Ànima Guillermoprieto i Martín Caparrós, autors de textos periodístics que et fan pensar “quines ganes d’haver-ho escrit jo”.

Un personatge literari amb el qual m’identifico és Alícia, la de país de les Meravelles. Joyce Carol Oates la va descriure així en una ocasió: “Alicia mai està aterrida. Va viure coses aterridores, però ella mai està aterrida”.

L’última vegada que m’he emocionat amb un llibre era Blue Nights, de Joan Didion. Des que vaig llegir L‘any de el pensament màgic, també d’ella, no he trobat ningú que entengui i expliqui tan bé com funciona el dol.

Si només pogués salvar un llibre de l’apocalipsi seria la meva còpia de Gabo, Periodista, una antologia editada en pasta dura per la Fundació Gabo.

Un llibre per recomanar a l’alumnat. Tres homes en una barca, de Jerome K. Jerome.

Un desig per al futur és que cada persona al món pugui tenir accés a la informació de qualitat que tots mereixem.