Carlos Zéller és professor de Periodisme de Precisió a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. És coordinador editorial i coeditor de Voces y Culturas des de la seva creació i coautor de Sindicalisme i canvi social a Espanya, 1976-1988 (1991). També és professor del màster de periodisme literari, assagista i membre de l’Observatori del Conflicte Social de la Universitat de Barcelona.

La meva ocupació favorita és llegir, escoltar música, passejar, compartir temps amb amics i amigues

En el màster, a les meves classes el seminari Mirada i mètode s’organitza al voltant d’un conjunt de lectures que s’estableixen el primer dia. L’objectiu és doble: d’una banda, es presenta una teoria social del periodisme, entenent el periodisme com un bé comú, i el seu rol determinant en els processos de democratització o de desdemocratització de la societat. El paper del periodisme en la formació de la veu i el seu ineludible compromís amb aquells que no la tenen. D’altra banda, treballem les clivelles que articulen la imaginació sociològica / periodística i la imaginació literària. Revisem les condicions en què tots dos camps poden beneficiar-se mútuament, així com els seus respectius límits. En tots dos objectius treballem de forma pràctica i des d’una perspectiva constructivista. Es fa èmfasi en dotar els i les estudiants de les eines conceptuals i pràctiques perquè puguin obrir la caixa negra dels fets socials.

El que més m’agrada del màster és que és un espai de llibertat, que escapa de les formes industrialitzades que tendeix a adoptar la docència universitària. També reconforta l’entusiasme dels i les estudiants amb la seva formació i la facilitat amb què es creen dinàmiques de treball compartit.

Els meus autors de referència, pels meus interessos professionals i intel·lectuals, han estat sobretot historiadors econòmics, especialistes en macro i micro sociologia, sociologia històrica, sociologia del coneixement i del periodisme. F. Braudel, I. Hobsbawm, T. Judt, I. Wallerstein són historiadors que sempre tinc a la taula de treball. També P. Bourdieu, D. Harvey, R. Castel o R. Collins. Pel que fa a la literatura, les meves preferències es localitzen en etapes concretes i molt definides de la vida. Han anat canviant. La biblioteca important la portem dins nostre. No obstant això, la literatura de Kafka sempre l’he tingut present. Em sembla el gran novel·lista del segle XX.

No hi ha cap personatge literari amb el qual t’identifico. Potser en algun moment de la vida. Els personatges de Camilleri i de Markaris, entre d’altres, em conforten i diverteixen amb el seu escepticisme justicier enmig de les democràcies tan desiguals i deteriorades en les que ells es desenvolupen i nosaltres vivim.

La darrera vegada que m’he emocionat amb un llibre va ser fa uns mesos, llegint ‘La dimensió desconeguda’ de Nona Fernández. Un llibre tan lúcid com dolorós. Una gran novel·la que, a més, és un formidable artefacte de memòria històrica.

Si només pogués salvar un llibre de l’apocalipsi no sé quin seria. Penso que cap!, davant d’una situació apocalíptica en el que menys pensaria és en els llibres i encara menys en triar un que mereixi ser salvat. Potser recordaria algun fragment d’un dels llibres de Julio Cortázar. Per plaer i per sentir la companyia d’un escriptor entranyable i sempre recordat.

Un llibre per recomanar a l’alumnat és ‘Els seus fills després d’ells’ de Nicolas Mathieu. Una esplèndida novel·la que ens ensenya, una vegada més, que la gran literatura ens conforta en el pur plaer de llegir-la al mateix temps que ens obre finestres per comprendre les societats del passat i del present.

Un desig per al futur és una evolució de sistema global de societats cap a formes d’organització col·lectiva més democràtiques i igualitàries. Què se’ns atorgui, com a espècie, algunes oportunitats més, una mica més de temps per canviar i intentar salvar la vida tal com l’hem conegut i gaudit.