Albert Lladó (Barcelona, 1980) és el nostre flamant nou professor de l’assignatura Retòrica i Estilística de la comunicació. És editor de la Revista de Letras i escriu a La Vanguardia.  És autor, entre altres títols, de les novel·les Malpaís i La travesía de las anguilas (Galaxia Gutenberg, 2022 i 2020), de l’assaig La mirada lúcida (Anagrama, 2019) i de l’obra de teatre La mancha (Teatre Nacional de Catalunya, 2015).

També imparteix classes d’Escriptura Creativa a l’Escola d’Escriptura del Ateneu Barcelonès, d’Estudis Culturals i Crítics a l’Escola Massana, i coordina, juntament amb Marina Garcés, l’Escola de Pensament del Teatre Lliure.

Soc l’Albert Lladó, vaig néixer a Barcelona el 1980, i sempre he treballat al voltant de la paraula: des de la filosofia, el periodisme, el teatre i la narrativa de ficció. La pregunta, la creació i la interpretació són les meves eines de treball. La perplexitat i la curiositat, les pulsions que fan que visqui la meva feina com la millor que podria haver triat.

La meva ocupació favorita és… Una bona conversa pot ser l’espectacle més bell del món. És, alhora, ancestral i nou cada vegada.

En el màster, a les meves classes ens endinsarem en l’art de la persuasió i en la ciència del discurs. Durant el curs estudiarem l’evolució històrica d’una disciplina que, tot i que als inicis tingués com a dramatúrgies principals el tribunal, l’assemblea o el temple, actualment protagonitza la major part dels escenaris de la paraula pública. Què és un fil de twitter sinó l’intent de captar l’atenció, a través de l’argument o de l’emoció, d’una audiència que viu envoltada de soroll? Quins espais de la persuasió pot ocupar, ara i aquí, un periodisme que no renunciï al rigor? Com convoquem una imaginació que es reivindica com allò oposat al frau o la fantasia?

El que més m’agrada del màster és que s’apropa a la paraula des del rigor i el risc al mateix temps, fent del llenguatge una forma de coneixement que va molt més enllà de la simple literalitat. La mirada humanística del periodisme és imprescindible en un món on tot sembla que pot ser capturat per l’algoritme. El llenguatge ens serveix per comunicar conceptes i idees, però també per resignificar els nostres mons.

El meu autor de referència és, per citar només un: Albert Camus. En ell s’hi concentra el que més m’interessa: l’antidogmatisme, l’ambició literària, l’honestedat intel·lectual, el compromís amb la llibertat, la vulnerabilitat compartida i la incertesa com a eines de pensament.

Un personatge literari amb el qual m’identifico… Un voldria ser «La Maga» a vegades, i, a vegades, Horacio Oliveira. Però els personatges de Rayuela, de Cortázar, podrien ser un bon exemple de les nostres contradiccions.

L’última vegada que m’he emocionat amb un llibre… No sé si és emoció. Però fa poc he llegit la Recherche de Proust. I és la constatació que, amb la paraula, i també amb la mirada, es poden construir catedrals.

Si només pogués salvar un llibre de l’apocalipsi seria un que fos tot menys apocalíptic.

Un llibre per recomanar a l’alumnat: Zona de obras, de Leila Guerriero. Crec que hi ha moltes de les coses de les que parlarem al màster, des d’un lloc a vegades intuïtiu, a vegades pragmàtic, a vegades poètic.

Un desig per al futur: Que no renunciem al desig.