© 2021 | UAB

#ProfesMECOPH Esteve Plantada

Esteve Plantada va néixer l’any 1979 a Granollers i, malgrat que no eren els turons de Mulholland Drive, ni la place Saint-Sulpice, ni molt menys un barri d’Astoria, Oregon, li va agradar tant que va decidir quedar-s’hi, a mig camí de la perifèria i de l’inhòspit. Plantada ha acabat convertint la seva vocació (l’escriptura) en el seu ofici, amb un primer i decisiu impuls gràcies al premi Amadeu Oller per a poetes inèdits del 1997, que li va permetre publicar el seu primer llibre. Es guanya la vida fent de periodista cultural, de crític de cinema i de professor (al Màster de Periodisme Literari de la UAB, al Màster de Creació Literària del Laboratori de lletres i abans a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès). Ha exercit de cap de cultura de Nació Digital, coordinador d’El Temps de les Arts i director de The Barcelona Review. Actualment col·labora a El Temps (on publica un podcast quinzenal d’entrevistes, l’Autoestopista), Els Matins (TV3), Àrtic (betevé) i Catalunya Migdia (Catalunya Ràdio). La dèria cinèfila de gènere l’exercita amb Hipòtesi Kaplan, podcast perpetrat per Marc Pastor, Pep Prieto i Elisenda Solsona.

La meva ocupació favorita és escriure, fer entrevistes, les cròniques, el cinema, la lectura, ensenyar, explicar, tocar el piano. I la certesa de saber que t’estàs endinsant en una bona història (escrita, vista, sentida) que aconseguirà emocionar-te i fer-te arribar a un lloc diferent d’on eres abans de començar-la.

En el màster, a les meves classes estudiem les relacions que la prosa d’idees (en especial l’assaig) ha mantingut amb la tradició periodística. Llegim, comentem, pensem, posem en comú. També escrivim i provem: de fet es tracta d’això, d’assajar en el seu punt germinal. Assaig i error, provatura, comunicació, exposició, i la manera de teixir una veu pròpia i un discurs sòlid, amb pòsit i coherència. Al llarg del curs, viatgem a la gènesi del gènere assagístic (de Séneca a Montaigne) i explorem els camins (i mètodes) que han traçat teòrics, crítics i prosistes com Adorno, Lukács, Barthes, Cioran, Chesterton, Cixous, Berardinelli, Monterroso, King o Despentes. L’objectiu és prendre consciència de la pròpia escriptura i del pes que tenen les idees si sabem controlar els mecanismes de la nostra prosa. És per això que treballem el procés d’escriptura i, alhora, el comentari crític dels alumnes. Quan és possible, m’agrada il·lustrar la matèria tractada amb projeccions i fragments audiovisuals.

El que més m’agrada del màster és l’equip de professors, d’amplis coneixements i reconeguda trajectòria; la potència de l’oferta formativa, amb una singularitat interdisciplinària que fa el Màster molt especial; i també la relació de reciprocitat i contacte que s’estableix amb els alumnes, gent amb inquietuds, amb vocació, amb ganes de millorar i complementar tot allò après al llarg de la seva formació universitària.

El meu autor o autors de referència són Cormac McCarthy, Ursula K. Le Guin, Gay Talese, R.L. Stevenson, Maylis de Kerangal, Donald Ray Pollock, Lluís Calvo, Perejaume, Andreu Vidal, Miquel Bauçà. Jim Jarmusch, Takeshi Miike, Agnes Varda, David Lynch, Ana Lily Amipour. Wilco, Clara Peya, Benjamin Biolay, PJ Harvey, Alban Berg. Anselm Kieffer, entre molts d’altres. Noms que escriuen un mapa d’influències i connexions.

Un personatge literari amb el qual m’identifico és el narrador de L’escarabat d’or, d’Edgar Allan Poe (potser, el llibre que més m’ha fascinant en el moment de ser llegit; potser també pel moment de fer-ho). Terror, aventura, misteri, criptogrames, el tresor del capità Kidd, el cavaller William Legrand i el seu servent, Júpiter. Què més es pot demanar?. Ah! i també  m’hagués agradat ser un dels expedicionaris que van anar al centre de la Terra en l’obra de Jules Verne.

L’última vegada que m’he emocionat amb un llibre va ser amb El dol és aquella cosa amb ales, de Max Porter. Em va deixar estabornit, en tots els sentits. Dels darrers que he llegit, em va emocionar molt Una boda a Lió, de Stefan Zweig, relat que obre el recull del mateix nom, publicat a Quaderns Crema recentment.

Si només pogués salvar un llibre de l’apocalipsi seria La carretera, de Cormac McCarthy. I Els límits del Quim Porta, de Josep Pedrals.

Un llibre per recomanar a l’alumnat és Les Mitologies, de Roland Barthes. No te l’acabes mai, aprens molt i entens els conceptes troncals de l’assignatura.

Un desig per al futur és que el periodisme recuperi el gust per la lectura reposada i per l’exposició d’idees. I poder dir que tenim un periodisme de qualitat on s’exposen idees i no apriorismes, prejudicis, retrets, o que viu d’un sensacionalisme buit d’ètica i contingut.